A Paco Bagur
Florires la senyera
en un fusell de fusta
a la punta més alta de la torre.
Ho feres convençut, resolt,
coneixedor del risc,
de vulnerar un decàleg
de vigilants zelosos de proclames
correctes i assenyades.
Era un gest cobejat,
el gest de l’home
que ha sortit de ferides i d’abismes,
era el gest del soldat,
el gest elemental
de qui cantà, amb la veu profunda
de la terra, el vells cants que servava
el bategar del poble.
Audaç en la comesa,
no et fou amiga la fortuna
i afegires la pèrdua a tantes pèrdues,
a tanta voluntat despresa
amb l’esperit dels generosos.
Era el país, és cert,
senyorejant la torre, era també
la veu insubornable dels poetes,
la veu fidel de l’illa,
un clam alçat al vent de la badia,
un desig abraçat a tot el cosmos,
l’alè que invoca el cant,
la paraula que crea i dignifica,
era la fe si és que pot dir-se encara
sense xerrics estranys al seu origen.
